Jordi Alcaraz, un dels promotors de l’Escola Internacional de Gravat de Calella. La seva trajectòria com a gravador situa la seva obra en la lírica objectual; destaquem la vessant editorial amb Diorames (Perejaume, Joan Brossa, Jordi Rosés, Jordi Alcaraz i Alfons Borrell); Viatge a Tokushima, il·lustra textos de Joaquim Sala Sanahuja i Trasllat, en aquest cas una col·laboració entre Alfons Borrell i Joan Brossa.

Mario Pasqualotto, pot considerar-se hereu de la nova escola italiana de la forma, un brillant continuador de l’anomenada "altra escultura." La seva obra refusa resistència i perdurabilitat (atributs secularment indissociables del fet escultòric), tot confrontant les propietats de les matèries de la seva plàstica; fragilitat i duresa, pes i fluix, Artífex d’un llenguatge molt particular, Pasqualotto ha estat capaç de conferir significats poètics a les substàncies i els elements que conformen l’obra.

 Josep Guinovart, és un dels principals artistes catalans del nostre temps. Agrupat conceptualment a les files dels informalistes la seva obra s’ha caracteritzat per la constant recerca d’una realitat matèrica des de l’abstracció. La singularitat del seu treball radica en haver acostat les formes de l’art a les formes de la natura i la vida mateixes, no ja per la seva representació, sinó amb la seva incorporació objectual i física .Excel·lent gravador, Josep Guinovart és autor d’un llenguatge gràfic personalíssim, carregat d’una gran força expressiva i abundant en matisos, textures i formes.

 Jo Milne, és escocesa i aquests cinc últims anys ha fet de Barcelona casa seva. Milne treballa a hores d’ara com a professora del programa master europeu de belles arts a la Winchester School, (Barcelona). La seva trajectòria d’exposicions consta d’una llarga llista al Regne Unit, Suïssa, Alemanya i Espanya.

 Cristina Pastó, els seus gravats sobre paper Japó són d’una textura delicada on es fonen el color i la imatge. La seva tècnica singular té un punt d’experimentació heterodoxa. Formada a la facultat de belles Arts de Barcelona, amplia coneixements a la de Beaux Arts i Atelier-17, de París. Té el premi de la Fundació Miró de Palma de Mallorca Pilar Miró / Sothebys al millor treball creatiu o d’investigació sobre tècniques d’estampació; ha participat amb èxit en diversos certàmens.

Perejaume, ... Perejaume ha creat un vast univers poètic utilitzant diversos mitjans: pintura, collage, fotografia, objectes, escultura, poesia, assaig, instal·lacions, accions, vídeo, escenografies, etc. Un llenguatge personal, subtil i metafòric on es posa en qüestió la frontera entre el real i l’imaginari, l’original i la còpia, la vida i l’art. Llenguatge influït, a moments, pel dadà i el surrealisme i, de forma més evident per l’art conceptual, ha reincorporat el romanticisme i el paisatgisme amb una gran pirotècnia d’ismes. Tot això fa que la seva obra, amb una empremta diletant i iconoclasta, hagi assolit amb gran llibertat, un dels imaginaris artístics més dialogadors, alhora que nous i personals, en l’actual panorama cultural.

 Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955). Ha desenvolupat una activitat múltiple com a creador, crític, hitoriador, professor, comissari d’exposicions i editor. Tant el seu treball artístic com teòric se centren en temes de representació, coneixement, memòria, versemblança, ambiguïtat i " trompe-l’oeil ", tot explorant el valor documental i la naturalesa narrativa de la imatge fotogràfica. Obres seves es troben en col·leccions de tot el món.

 Alfons Borrell: ...Del clos estant de la pintura, l’anàlisi que Borrell ha perfilat de la pintura mateixa es presenta lúcida com cap altra. Si és cert que els homes circulen sobre vies, ell fa de guardaagulles, i els quadres, semafòrics, esdevenen el resultat de la feina. A causa d’obrir-se a l’inconegut, les seves obres no es repleguen mai en elles mateixes tot limitant-se a la moda d’un llenguatge en el ras extrem, si voleu, de les categories establertes. (Joan Brossa, El pintor Alfons Borrell o el rigor a ultrança”)

 Josep de ca l’Estrany: ...És un clar exponent de la pràctica de la natura viva, això és, aquella disciplina pictòrica en la qual només els grans mestres excel·leixen, que, paradoxalment, aconsegueix, tot immobilitzant la natura, infondre una vivesa inaudita als éssers que representa.” (Manuel Guerrero, L’art de Josep de ca l’Estrany).

 Jesús Galdón, (Barcelona 1967). La tardor de 1996 Jesús Galdón va presentar a l’espai 13 de la Fundació Miró l’exposició A aquesta banda del mirall era aquella una instal·lació fantàstica on vèiem unes siluetes masculines i femenines retallades damunt mapes físics, polítics o hidrogràfics de la península. Talment una cartografia del cos humà. La instal·lació apuntava un procés de treball on els seus coneixements, de pintura ,serigrafia, gravat i de fotografia estaven al servei d’un concepte.

 Antoni Llena, (Barcelona 1943). Representant de l’art feble a Catalunya, realitzà entre 1964 i 1969 les seves primeres escultures efímeres. Durant els any vuitanta seguí treballant, fidel al seu esperit inicial, amb papers retallats i/o estripats de colors, tot jugant amb ombres, colors i textures.

 Evru, (Barcelona, 1946). Es donà a conèixer amb l’exposició Al·lucinacions, el 1968, any en què prengué el nom de Zush i es traslladà a viure a Eivissa. El 1975, concretament la nit que morí Franco, es traslladà a Nova York, gràcies a una beca de la Fundació Juan March. Zush ha anat configurant un llenguatge propi basat en un país imaginari, personal i intransferible, anomenat Evrugo Mental State.

 Benet Rossell, artista interdisciplinari i investigador. Al llarg de la seva àmplia trajectòria ha conreat la pintura, l'escultura, el cinema, el vídeo, el gravat i la poesia. Vinculat als anys 70 a l'art conceptual a París, on resideix; passa més endavant llargs períodes a Nova York on es mou dins dels moviments d'avantguarda. A les darreries dels 80 s'instal·la a Barcelona on segueix aprofundint les constants de la seva obra: la recerca d'espais pictòrics, simbòlics i narratius.

 Jordi Folgado, (Calella, 1967) ha donat a conèixer la seva obra en poques però significatives exposicions a Budapest, Calella, Sant Pol, Caldetes, Premià i Mataró. L'entrega de les seves instal·lacions als efectes de l'atzar (vent, batecs, deformacions produïdes per agents externs) resumeix prou bé l'eix del seu programa artístic, i il·lustra el mètode amb que busca despullar l'obra dels rastres de la personalitat de l'artista. Sense el desfici de produir, el seu treball s'aboca a fragmentacions, desenfocament i deformacions en què l'emoció davant l'esdeveniment que té lloc en l'obra mateixa s'exposa amb un caràcter volgudament efímer.

 Carlos Pazos, (Barcelona, 1949) el 1971 Carlos Pazos començà a treballar la manipulació de l'objecte i la imatge a través d'elements extrets de l'estètica Pop i Kitsch. El 1976 presentà a la sala Vinçon, de Barcelona, el seu treball sobre el glamour, Voy a hacer de mi una estrella, el 1989, a la sala Metrònom, la instal·lació No hay replay, i el 1993 al Centre d'Art Santa Mònica, Un elefante en el limbo. Ha realitzat també alguns films experimentals.